6 de octubre de 2014

Mare Nit

Mare Nit. Kurt Vonnegut, Males Herbes, 2014
Traducció de Martí Sales
"Som el que fem veure que som, així que val més que anem amb compte amb el que fem veure que som." De la Introducció de l'autor.
Amb Vonnegut, igual que amb alguns altres autors, però no tants, passa una cosa curiosa: és possible que, si no ens n'adonem, pensem "ostres, qué modernes que són les novel·les de Kurt Vonnegut!", sense tenir en compte que la majoria d'elles ja han passat els quaranta anys.

Mare Nit (Mother Night, 1961) recull les suposades memòries de Howard W. Campbell, Jr., anomenades "Les confessions 'en Howard W. Campbell, Jr.", editades per un tal Kurt Vonnegut, Jr., a qui ha arribat el manuscrit redactat des d'una presó de l'estat d'Israel on Campbell espera judici per crims contra la humanitat; la seva culpa és haver treballat d'espia  nordamericà al bell mig de l'Alemanya nazi i haver fet tan bé la seva feina que a) els seus caps no poden reconèixer que treballava per a ells; i b) tothom es pensa que era un nazi convençut. I és que la ficció que fabrica el protagonista, amb destresa però sense poder escapar d'una amenaça, la revelació del secret, en definitiva, la veritat, és tan perfecta que, per més que vulgui, no se'n podrà deslliurar perquè acaba conformant una realitat, no alternativa, ja que no existeix -ell mateix anul·la la possibilitat de transvasament de l'una a l'altra- sino paral·lela.
"Digueu el que vulgueu del dolç miracle de la fe cega, em sembla una capacitat absolutament paorosa i absolutament menyspreable." 
Aquest atzucac li serveix a Vonnegut, entre d'altres coses, per posar en evidència dues tesis principals: el valor de la vida (no de la vida en general, sino de la pròpia vida) i el preu que s'està disposat a pagar per seguir viu; però també que el pitjor mal en el món és la solitud, el generador de més conflictes entre éssers humans, i que l'única guerra raonable és la lluita contra la solitut.
"Fa tan de temps que visc sol que tot el que em concerneix és personal. Em sorprèn que la gent sigui capaç d'entendre ni un mot del que dic."
I la guerra, exclar, l'omnipresent guerra que no té amics perquè és un estat d'excepció, també moral, en el que tot allò que caracteritza la condició humana queda en suspens; la vella discussió de per què converteix éssers humans normals en els nostres enemics és precisamente aquesta.
"És impossible que m'emocioni el país perquè la propietat de la terra no m'interessa. És, sens dubte, un gran defecte de la meva personalitat, però no puc pensar en termes de límits. Per a mi, aquestes línies imaginàries són tan irreals com els elfs i les fades. No entenc que puguin marcar el començament o el final de res que tingui importància per a cap persona. Les virtuts i els vicis, els plaers i els dolors creuen les fronteres quan volen."
I l'humor, és clar... Ja sé que l'humor és una característica de la literatura de Vonnegut, l'humor davant qualsevol situació, per greu que sigui, fins i tot en aquelles que potser demanarien més cinisme que ironia. I no és pas que no en tingui, d'humor, Mare Nit, i tot i així aquest és un dels llibres més tristos que he llegit mai; però que no us espanti aquest comentari: correu a la llibreria més propera (o a la favorita) i endueu-vos-el a casa ja: la satisfacció és garantida.
Ah, i per acabar, un acudit recollit de Que levante mi mano quien crea en la telequinesis: sabeu per què George W. Bush estava tan cabrejat amb els àrabs? Doncs perquè van inventar l'àlgebra.

No hay comentarios: