24 de marzo de 2017

L'art de la ficció

L'art de la ficció. James Salter. L'Altra Editorial, 2017
Escriure o morir, pròleg d'Eduard Márquez. Traducció d'Albert Torrescasana
"Arriba un moment que t'adones que tot és un somni i que només el que es preserva en l'escriptura té alguna possibilitat de ser real."
És evident que des de l'humil punt de vista de simple lector és tan balder com presumptuós especular sobre els motius que poden portar a un escriptor a escriure, encara que com a lector amb cert bagatge sí que em veuria amb cor de denunciar les raons per les que no haurien de fer-ho o, fins i tot, de posar en qüestió les que poden adduir per escriure la majoria d'escriptors amb obra publicada. Ja he parlat altres vegades d'aquest país petit i de la sobresaturació d'escriptors, de premis, de tot allò que té a veure amb el que s'enten habitualment com literatura, i de la sobreexposició en els medis de l'escrita en català com si aquest fet puntual, l'idioma, fós un mèrit de causa superior a la qualitat literària. Però el llibre de Salter no va d'això, d'aquesta tempesta en un got d'aigua que se'ns vol vendre com a huracà, sino del fet d'escriure. Sota el grandiloqüent títol de L'art de la ficció (The Art of Fiction, 2016) s'hi apleguen tres conferències, "L'art de la ficció", "Escriure novel·les" i "La vida en l'art", a les que escauria millor un títol més compromés com, per exemple, "Com escriure i per què", en el benentès que ambdues preguntes es refereixen a la literatura. És aquest "per què" el que m'interessa com a lector, i jo diria que és el que interessa també a Eduard Márquez, l'autor del pròleg que ha titulat, programàticament, amb una expressió del propi Salter que reflecteix el seu compromís personal amb la literatura quan, als trenta-dos anys, va decidir donar un tomb a la seva vida: "Escriure o morir". Aquest post, més que la sèrie de comentaris acostumats referits al llibre de Salter, és el fruit d'aquest interés i de la intenció d'ordenar una mica les meves idees referents al fet d'escriure.

No sóc gens optimista respecte del futur de tot el que tingui a veure amb la Cultura ni, per tant, amb l'escriptura i el seu complement orgànic, la lectura; disculpeu, per tant, si aquest escrit traspua un pessimisme trist i desesperançat. Hi haurà qui li pot semblar una postura anacrònica: seran els que defensen que el progrés s'ha d'erigir sobre les runes del passat, els mateixos que empraven les pedres del temple per construir el seu palau; n'hi haurà d'altres que esmentaran el fantasme de l'elitisme, els partidaris d'abolir la diferència entre l'Alta Cultura i l'oximorònica cultura popular. A ambdós els dic el mateix: jo miro, i veig.

Deia abans que la lectura és l'acompanyament orgànic de l'escriptura, igual que cagar ho és de menjar, i perdoneu el to escatològic, però de la mateixa manera que no mengem per cagar, tampoc es pot escriure -bé, sí que es pot, però essent conscients de les conseqüències- pensant en l'aprovació del lector -lector? qui és el lector? quin lector?-. El compromís d'escriure del que parlen Márquez i Salter només és comprensible si és amb si mateix: és el desconegut lector qui ha de buscar a l'escriptor, i no a l'inrevés. Les bones novel·les no són les que reflecteixen la realitat sino les que abracen la veritat; i les males novel·les són les que obvien la veritat amb l'excusa de ser fidels a la realitat.

Com escriure

"Com escriure" és la primera part del compromís, i és una pregunta-parany perquè la resposta no és immediata, s'ha de buscar indirectament en l'existència d'un mètode ([1628; del ll. methŏdus, i aquest, del gr. méthodos, íd., pròpiament 'camí amb una finalitat precisa', comp. de meta- i hodós 'camí'], GDLC), que reflecteix un requeriment que ha de ser present per dur a terme qualsevol activitat, i que té a veure amb l'execució formal d'aquesta activitat: es tracta, senzillament, de l'adquisició d'un ofici, del domini de la tècnica i de tenir clar, al mateix moment de decidir engegar el projecte, l'estadi final al qual es vol arribar; igual que es diu de Miquel Àngel, ha de ser com treure la pedra que amaga l'estàtua que hi ha dintre del bloc. "Com escriure" remet, inequívocament, a professió, i pertany al camp de l'estètica.

Qualsevol artesà sap que és l'objecte que fabrica el que marca el temps de producció: no deixar assecar la fusta provoca que la porta es bombi, posar massa temperatura al forn no accelera el secat sino que esquerda el gerro. Allò que s'escriu, el producte dels instants que són necessaris per passar al paper la producció intel·lectual, precisa, a part d'una correcció contínua, d'un temps de durada imprecisa per poder madurar. Una novel·la no està acabada quan ho diu l'escriptor sino quan ho diu la pròpia novel·la. Els casos d'escriptors de primer esborrany de qualitat és tan excepcional com anòmal, igual que ho és el de l'escriptor pluriocupat. la literatura demana ocupació plena perque qualsevol altre activitat compromet la puresa del producte final. 

El compromís, com no podria ser d'una altra manera, inclou el medi d'expressió, la llengua. ¿Per què Nabokov decideix escriure en anglès i Beckett en francès, quan no eren les seves llengües maternes? ¿Significa aquest fet una renúncia? ¿Per què Mendoza i Marsé escriuen en castellà, quan són perfectament capaços de fer-ho en català, la llengua en la que s'expressen habitualment? ¿És el resultat d'una opció política o és una decissió estètica? Jo diria que és la manifestació del compromís personal, que afecta exclusivament  a la vertent ètica, la pròpia, del seu ofici: el compromís primordial de l'escriptor pel que fa a l'expressió formal de la seva feina ha de ser amb la llengua, sigui aquesta la que sigui. La frase de Paul Léautaud que cita Salter -"mi Patria es la lengua francesa"- és, alhora, una declaració de principis i el reconeixement del principal deute que contrau l'escriptor des que emplena la primera línia de la primera pàgina en blanc. Beckett i Nabokov, i tants d'altres, contrauen un compromís amb la seva llengua literària del qual Lolita i Molly, tot i la seva grandesa, són tot just el primer termini de pagament.

Per què escriure

"Per què escriure", la part central del compromís, és també una pregunta enganyosa. No crec, doncs és qüestió de fe, en la pulsió innata, aquesta rèmora del Romanticisme que considera l'acte artístic com a restabliment d'un pretès desequilibri emocional que només es pot restaurar per aquesta via, com si fós un instint animal d'acompliment obligat; tampoc crec en la inspiració, en l'existència d'aquesta Musa que ve a xiuxiuejar-te a cau d'orella o que pots invocar en circumstàncies excepcionals. "Per què escriure" remet directament a la motivació i precisa tenir alguna cosa per explicar; si "com escriure" assenyala una professió, "per què escriure" remet a vocació, i per tant al camp de l'ètica.

La resposta més simple a "per què escriure" és perquè es té alguna cosa a dir i perquè es té la suficient capacitat intel·lectual per convertir la història, és a dir, un conjunt de fets reals, imaginaris o inventats, en un argument, l'enzim que converteix la història en una cosa literaturitzable.

Qualsevol escriptor que no pensi, davant la seva obra acabada, que no es pot millorar, no és només que no tingui sentit crític -i un ego desmesurat-, sino també que ha rebaixat el seu nivell d'exigència, cas d'haver-lo tingut mai, fins el punt de modificar la resposta inicial a la pregunta "per què escric". És a dir, no és que l'obra no estigui a l'alçada de les expectatives dispositades, sino que el que ha estat modificat és el fonament ètic, rebaixant-lo fins que coïncideixi amb el producte aconseguit. Des del moment en que l'obra és publicada, el poder de l'escriptor sobre ella ja ha cessat; ja no podrà dur a terme modificacions ni rectificacions ni millorar aquell paràgraf que ara li sembla tan deficient; però del que no s'ha lliurat és de la seva responsabilitat com a autor; de fet, tot just ha començat amb la publicació. I és que l'escriptor mantindrà per sempre el lligam amb l'obra, mai la podrà repudiar.

En tot cas, ambdues preguntes no tenen la mateixa rellevància; per més que al producte acabat, a la novel·la, incumbeixi directament el "com", sigui la part visible de l'elaboració  expresada en termes que condicionen allò escrit, l'arquitectura, l'estil, la tria del narrador i tots aquells elements tècnics que es fan evidents  en l'acte de la lectura, la clau que justifica l'existència del llibre, que afecta no a allò escrit sino a l'escriptor és "per què escriure".

La tradició és un camí que s'exten des de l'antiguitat fins els nostres dies, un camí inconstant i ple de sotracs, però que avança i es va ampliant amb les aportacions de cada època, inclosa la contemporània. Conèixer i valorar la tradició és l'única forma de donar sentit a l'escriptura -i també a la lectura-, l'únic camí transitable si es vol que el treball propi pugui formar-ne part algun dia. La tradició és la referència, i fins i tot per subvertir-la cal conèixer-la; és exigent a l'hora d'admetre noves incorporacions, i no té dreceres d'accés. L'escriptor que no llegeix perquè "llegir li roba temps per escriure", acabarà, en la seva producció, en el cubell de les obres prescindibles i estèrils; ni tan sols la intenció de violar-la és excusa suficient per ignorar-la: la tradició, com els grans corrents intel·lectuals i les grans organitzacions, només pot ser superada dinamitant-la des de dins.
"Per escriure has de fer servir el teu temps real, has d'escriure en comptes de viure."
Calificació: Hors catégorie 
Publicar un comentario